"L'Horta d'Alboraia:

una realitat, mai un record"

Hui a l'hort de Campanar ha vingut la policia ens ha preguntat 2 vegades que de qui era eixe hort la primera jo els he dit: nosaltres el treballem, la segona he contestat: "la tierra es de quien la trabaja, así que nuestro" els senyors policies estaven molt preocupats, pensaven que la visió dels yonkis perturbaria per sempre la salut mental del meu fill, que agafaria la SIDA amb l'inevitable punxada amb xeriga contaminada. els senyors policies, sembla ser que també estaven preocupats per la propietat de la terra, els senyors policies donen per fet que l'horta de Campanar ja no es horta, és només l'hipermercat de la desesperació, els senyors policies, sembla ser que no tenien res millor que fer (entre decenes de "camellos" i llocs d'evident "trapitgeo")que vindre a qüestionar sobre la propietat de la terra i sobre la meua idoneitat com a mare. Seyors policies, el camp és legalment d'una immobiliaria o de qualsevol dels que pensa que el que millor es pot fer en l'horta és plantar rajoles, però comprendran que moralment, és de tots els valencians, part del nostre patrimoni, part esencial de la nostra cultura i del nostre país. Eixe camp és, moralment, de les persones que ens l'estimem, de les que birvem, reguem, plantem i collim el que ell tan generosament ens dóna. Eixe camp pertany a qualsevol que es creu que es un camp i no un solar, com creuen els seus legals propietaris. Senyors policies, hui no estic d'humor per a parlar de patriacat, de maternitat, i de totes eixes coses, així que només vos diré una cosa: l'únic que ha pertorbat un tranquil dia de treball en l'horta, amb el sol i la terra, amb els companys, les companyes i el meu fill menut, heu segut vosaltres.